2/3/15

Carta del EZLN a Doña Emilia Aurora Sosa Marín, compañera del Mayor Insurgente Honorario Félix Serdán Nájera

Carta del EZLN a Doña Emilia Aurora Sosa Marín, compañera del Mayor Insurgente Honorario Félix Serdán Nájera.

Subcomandante Insurgente Moisés y Subcomandante Insurgente Galeano

EJÉRCITO ZAPATISTA DE LIBERACIÓN NACIONAL.
MÉXICO.

Febrero del 2015.
Para: Doña Emilia Aurora Sosa Marín.
De: Subcomandantes Insurgentes Moisés y Galeano.
EZLN, Chiapas, México.

Compañera Emilia:

Hace algunas horas supimos la noticia. No sabemos cuánto tarden estas líneas en llegar hasta sus manos, pero sabemos que, sin importar el calendario, sabrá usted leer en ellas el abrazo colectivo que le damos.

Porque acá también duele y da pena el fallecimiento, la madrugada del pasado 22 de febrero, de Don Félix Serdán Nájera, oficial honorario que fue de nuestro Ejército Zapatista de Liberación Nacional.

Acá recordamos la mirada tierna y firme de Don Félix, pero también su presencia de usted. Como si en ambos se completara el andar. Por eso le decimos que nos duele su ausencia de él. Pero también nos duele el dolor que ahora duele en su corazón, Doña Emilia.

Por eso en estas letras no sólo queremos saludar la memoria del compañero Félix Serdán, también queremos abrazarla a usted.

Usted y él nos han mostrado en vida, que el compromiso y el ser consecuentes no se alardea, que no se mide en templetes, reflectores, grandes discursos y calendarios fatídicos.

Porque la lucha no es un relámpago coyuntural que ilumina todo y desaparece sin más. Es una luz que, aunque pequeña, se alimenta todos los días y a todas horas. Una luz que no se pretende única y omnipotente. Una luz que tiene como objetivo el unirse a otras, no para alumbrar un monumento, sino para iluminar el camino y no perdernos.

En pocas palabras: la lucha no se vende, no se rinde y no claudica.

Él, como usted, siempre nos hablaron y hablan con la palabra sencilla y verdadera de quienes comparten sueños, dolores y empeños.

Y cuando lo escuchábamos, los escuchábamos a ambos. Y era a los dos a quienes veíamos, y vemos, a nuestro lado en el largo camino de la resistencia.

Porque aunque no hay palabra que calme el dolor, ustedes dos nos han heredado el compromiso de ser zapatistas hasta el último aliento.

Ese ejemplo de ustedes dos, que se repite y refleja en mujeres, hombres y otroas en todos los rincones del planeta, nos demanda y obliga en los dos pasos en los que insistimos quienes luchamos por justicia, libertad y democracia: la resistencia y la rebeldía.

Y así como los miramos a ustedes, en su mirada nos vemos. Porque ustedes dos han estado de este lado sin depender de modas y coyunturas. Están porque reconocieron que el camino de acá y el de allá tienen el mismo destino.

Sin desgastarse en las miradas y palabras de arriba, ustedes dos han tenido siempre el corazón abierto para quienes son como nosotras, nosotros. Para quienes no confiamos para nada en el sistema que nos oprime, engaña, ataca. Para quienes, con la misma tierna rabia que se adivinaba en la mirada del Mayor Insurgente Félix Serdán y en usted, Doña Emilia, construyen sin aspavientos, sin ceremonias inútiles y sin declaraciones estruendosas, los mil espejos de la libertad.

Vimos que una bandera, la rojinegra del EZLN, arropó el reposo final de nuestro compañero. Con ella y en ella estuvimos y estamos las mujeres, hombres, niños y ancianos del Ejército Zapatista de Liberación Nacional. Con ella y en ella estamos con usted, Doña Emilia.

Y en quienes se cobijan bajo esa bandera, seguirá su ejemplo de ustedes. Seguirá la lucha. Porque es cierto que la muerte no encuentra alivio si nuestra mirada se detiene en el final. Pero acá pensamos que la muerte sólo se cura con vida, y la vida sólo vale la pena con lucha. Y la lucha sólo es fértil en colectivo.

Así que no nos morimos con Don Félix. Con su vida vivimos. Con su vida y con la de muchas, muchos y muchoas que se mueren resistiendo y rebelándose. Porque aunque parece que nadie lleve la cuenta de las ausencias, hay quien es nadie para no olvidarla.

Reciba nuestro abrazo que, aunque no cure las ausencias, alivie al confirmarles, a usted y a Don Félix, que sus miradas acá se reflejan porque también se andan los mismos pasos.

Desde las montañas del Sureste Mexicano.

A nombre de las mujeres, hombres, niños y ancianos del Ejército Zapatista de Liberación Nacional.

         Subcomandante Insurgente Moisés         Subcomandante Insurgente Galeano.

México, Febrero del 2015.

P.D.- Según nos dicen compas del Equipo de Apoyo de la Comisión VI del EZLN, ya le entregaron una pequeña ayuda que le mandamos en cuanto supimos la triste noticia. Con esta carta le deben entregar otro tanto. No es mucho porque nuestras posibilidades son reducidas. Pero el apoyo entre compas no tiene medida. Conocemos bien que eso no alivia el dolor de la ausencia, pero sabemos que padece también dificultades económicas por la larga enfermedad de nuestro compañero. Estamos seguros de que l@s compas de la Sexta en todo el mundo, estarán, como nosotros, pendientes de apoyarla en lo posible.





-.- 

Don Félix Serdán Nájera

Los de abajo 
Gloria Muñoz Ramírez
La Jornada 28/02/2015

Zapatista de los de antes y de los de ahora, luchador hasta su último suspiro, extremo en su sencillez, maestro de maestros, de los que siempre estuvieron dispuestos a dar la vida por las mejores causas, don Félix Serdán Nájera se fue acompañado de su pueblo morelense, entre vivas y música, arropado por las banderas de México y del Ejército Zapatista de Liberación Nacional, además de un enorme paliacate rojo. Se fue sin los grandes honores institucionales a los que siempre dio la espalda. Se fue con sus heridas de combate, con sus historias en las cárceles de los poderosos; se fue tranquilo, se fue contento, satisfecho con sus 98 años a cuestas.

Desde muy jovencito se unió a las fuerzas zapatistas encabezadas en Morelos por Rubén Jaramillo, quien, a la muerte del general, continuó la lucha por la tierra en la etapa posrevolucionaria. Cuenta el periodista Ricardo Montejano, su biógrafo, que a la sombra de unos arbustos, y precisamente en la zona de Puebla-Guerrero donde se había elaborado el Plan de Ayala, fue Félix quien con su máquina tecleó el Plan de Cerro Prieto, en su versión original, que era un llamamiento conciso de dos hojitas, que contenían el ideario.

Zapatista, jaramillista y neozapatista desde los primeros meses de 1994, don Félix Serdán acompañó a los pueblos mayas de Chiapas durante más de 20 años. En abril de 1994, a la pequeña comunidad tzeltal de Prado Payacal, en la cañada de Patiwitz, Selva Lacandona, don Félix llegó con toda su sencillez a ofrecer sus servicios. Los insurgentes zapatistas lo recibieron con todos los honores, formaron filas, lo saludaron militarmente y le otorgaron el grado de mayor honorario. Acompañó después la fundación del Congreso Nacional Indígena, como en 1992 lo hizo con el Consejo de Resistencia 500 Años, en Guerrero.

Hombre de confianza de Rubén Jaramillo, asesinado a traición el 23 de mayo de 1962 junto a su esposa y sus tres hijos en Xochicalco, Morelos, don Félix dictó el 23 de septiembre de 2007, a los 90 años de edad, su testamento político. Montejano grabó para la posteridad sus emotivas palabras: Mi deseo fundamental es que el Instituto Cultural Rubén Jaramillo no quede abandonado, que haya interés de compañeros, que busquen la mejor forma para que esto avance, para que sirva a nuestro pueblo. Es necesario que dejen la apatía, que se cultiven y adquieran conocimientos, porque estamos en medio de una tempestad política, y si no despertamos seguiremos siendo arrollados por esa tempestad que se ha iniciado.

Digno y discreto no pidió nada para él. El reconocimiento más grande que se le puede hacer es hacerle frente a la tempestad. Y honrar la memoria de quien fuera su guardián.



Venezuela: cuando la sedición se llama democracia


Marcos Roitman Rosenmann
La Jornada 28/02/2015

La semejanza entre las estrategias desestabilizadoras articuladas por la derecha en Chile durante el gobierno socialista de Salvador Allende (1970-1973) y las actuales políticas tendientes a derrocar el gobierno democrático del presidente Nicolás Maduro hacen pensar en un manual para romper el orden constitucional afincado en la desestabilización. Si Richard Nixon, el presidente republicano estadunidense de la época, planteó hacer estallar la economía chilena en sus cimientos, Kissinger, su secretario de Estado, fue más osado al afirmar que Estados Unidos no abandonaría a sus aliados en Chile por la irresponsabilidad de un pueblo que votó mal eligiendo un presidente de izquierdas. Hoy, Barack Obama continúa dicha tradición con su secretario de Estado, John Kerry, quien presenta el gobierno legítimo de la República Bolivariana de Venezuela como un peligro para la democracia en la región, identificándolo como un portaviones del crimen organizado, el narcotráfico y los enemigos de occidente. Sus palabras no dejan sombra a la duda: Venezuela continúa avanzando por la dirección equivocada y tomando las decisiones incorrectas. Estamos trabajando con los dirigentes de la oposición para la defensa de la democracia en Venezuela. Estamos trabajando en este momento con el Consejo de Seguridad Nacional y el Departamento del Tesoro para implementar las previsiones de la ley de sanciones y nos estamos moviendo lo más rápido posible. He elevado el problema sobre Venezuela a los líderes de la región.

Entre Nixon y Obama, Kissinger y Kerry, han transcurrido 40 años, pero Estados Unidos no renuncia a intervenir en los países latinoamericanos para mantener su Pax Americana. Nunca ha dejado de financiar a la burguesía local y sus organizaciones políticas, partidos, sindicatos, movimientos sociales y grupos paramilitares en su objetivo de torcer la voluntad democrática de los pueblos que se dan gobiernos antimperialistas contrarios a sus intereses.

Sin embargo, no es fácil crear un estado de caos interno y una correlación de fuerzas internacional que avale una acción golpista. Para ello hace falta combinar factores como el descontento, potenciar la violencia social, generar miedo, paralizar la vida cotidiana y transformarla en un infierno. Los mecanismos habituales han sido el desabasto, el mercado negro, la inflación, la violencia callejera, el bloqueo de carreteras, el acaparamiento y una campaña desinformativa de comunicación social tendiente a justificar una intervención salvadora de la patria. Requieren tiempo y desgastar las bases sociales de los gobiernos populares. En países dependientes, donde las multinacionales controlan monopólicamente sectores claves como el farmacéutico, el alimentario, repuestos automotrices y bienes de consumo, es fácil provocar el desabasto. Basta con no importar medicinas, jabón, pasta de dientes, baterías para coches, bombillas, neumáticos, leche, papel, el más insignificante tornillo, aparatos electrónicos, etcétera. Además, se acompaña el bloqueo de exigencias poco frecuentes en las relaciones económicas internacionales, como es el pago al contado. Una forma de estrangulamiento que favorece el mercado negro de dólares.

Construir una realidad caracterizada por una represión a los partidos opositores, la detención de sus dirigentes, requiere una coyuntura internacional favorable a tal discurso. Se busca identificar a sus dirigentes como perseguidos, maltratados y vulnerados en sus libertades. Unos mártires de la democracia. Igualmente ocurrió en Chile. Sus hacedores coinciden, son los grupos empresariales, la burguesía local, la oligarquía terrateniente y el capital financiero, cuyos intereses están inmersos en la trasnacionalización productiva neoliberal. Si algo tienen en común las clases dominantes latinoamericanas es su imbricado sistema de alianzas y su total desprecio por las formas democráticas de ejercicio del poder.

Sin embargo, partidos políticos y gobiernos del llamado mundo libre sucumben a los cantos de sirenas de la oposición golpista en Venezuela. Resulta curioso que en España, donde se ha desarrollado una virulenta campaña contra el gobierno del presidente Maduro, se suman voces, desde el Partido Popular hasta Podemos, cuyo secretario general, Pablo Iglesias, rompe una lanza en favor del alcalde de Caracas, considerando su detención un acto desproporcionado. La cárcel, subraya, no es un sitio para un alcalde electo (sic).

Es menester recordar que en Chile, durante el último año del gobierno de la Unidad Popular, los cargos públicos de la derecha, alcaldes, diputados, senadores, actuaron en la trama civil del golpe y muchos salieron al extranjero acusando al gobierno de Salvador Allende de perseguirlos. El caso más renombrado recae en la figura del secretario general de Patria y Libertad, Pablo Rodríguez Grez, posteriormente ministro de la dictadura y abogado de Pinochet. Grez decidió autoexiliarse en Ecuador, en julio de 1973, al considerarse perseguido por el gobierno de la Unidad Popular. En su favor se desplegó una campaña internacional, coincidente con la orden de búsqueda y captura por su participación en el intento de golpe de Estado del 29 de junio de 1973. Fueron muchas las personas que se prestaron al juego y se sumaron a las políticas golpistas bajo el cartel de sufrir persecución ideológica. La historia los ubica como organizadores del golpe de Estado.

Hoy, el alcalde de Caracas, Antonio Ledezma, detenido por participar en otra trama frustrada de golpe de Estado, es presentado al mundo como un mártir de la democracia, pero pocos recuerdan su pasado. Primero en 1992, como gobernador de Acción Democrática en el distrito federal, reprimiendo los movimientos democráticos. En 2002, tras el triunfo de Hugo Chávez, sumándose al golpe cívico-militar. En 2004, gestionando el paro empresarial-petrolero. En 2005, negando legitimidad a las elecciones generales y cuestionando los resultados del referendo revocatorio. Ya en 2014 se suma a Leopoldo López y Corina Machado al pusch conocido como La salida. Hoy es necesario recordar las estrategias desestabilizadoras, sus aliados políticos internacionales y los medios de comunicación que avalan la mentira.

-.-

23/2/15

Murió Félix Serdán, ejemplo de la resistencia campesina en 1942

· Guerrillero y luchador social junto con Rubén Jaramillo
· El subcomandante Marcos lo nombró mayor insurgente del EZLN


El guerrillero jaramillista en el comedor de su casa, durante una entrevista
con La Jornada, el 31 de enero de 2002 · Foto Carlos Ramos Mamahua

Rubicela Morelos Cruz
La Jornada 23/02/2015

Cuernavaca, Mor.

Félix Serdán Nájera –guerrillero jaramillista y mayor insurgente del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN)– murió en la pobreza, pero con dignidad como vivió y luchó contra la violencia que los gobiernos han ejercido contra el pueblo.

Serdán Nájera defendió a ejidatarios y pequeños productores. Junto a Rubén Jaramillo fue ejemplo de la resistencia campesina que comenzó en 1942 con una huelga en el ingenio azucarero de Zacatepec, cuando obreros y campesinos se unieron para exigir respeto a sus derechos.

El pasado 19 de enero, Félix Serdán cumplió 98 años de edad. Este domingo, alrededor de la una de la madrugada, el brazo derecho de Rubén Jaramillo falleció; padecía una afectación cardiaca, informó su hijo Josué Serdán Leyva.

En las más recientes pláticas entre Josué y Félix, éste lamentaba y le daba mucho coraje que los gobiernos federal, estatal o municipales, por medio de los policías o militares, criminalizaran la lucha social.

Siempre se opuso a las injusticias, le indignaban; siempre criticó la corrupción, y era muy claro para decirlo, ya que él no tenía miedo a nada porque había estado en la lucha armada, recordó Serdán Leyva.

No confiaba en los políticos; decía que las autoridades habían pervertido la política y convertido en politiquería, agregó.

Relató que la de su padre fue una vida de lucha social y que después de que en 1962 elementos del Ejército asesinaron a Rubén Jaramillo y su familia, en la zona arqueológica de Xochicalco, vivió en la clandestinidad para no ser apresado o asesinado.

Félix Serdán estudió sólo la primaria, pero como sabía leer y escribir fue nombrado maestro de la comunidad de Valle de Vázquez, municipio de Tlaquiltenango.

Después llegó a ser jefe de sector. También trabajó de obrero en el ingenio azucarero Emiliano Zapata, de Zacatepec, y fue ejidatario, pero dejó todo por la lucha social.

Josué subrayó que uno de los mayores legados que le dejó su padre es que les inculcó valores, como la honestidad, lealtad, y luchar por sus derechos, ya que él veía la lucha armada como un mal necesario para que el pueblo se defienda de las injusticias contra los campesinos y obreros.

El subcomandante Marcos otorgó a Félix Serdán Nájera el nombramiento de mayor insurgente del EZLN. El guerrillero creó el Instituto Cultural Rubén Jaramillo, ubicado al lado de su casa. Ahí fueron velados sus restos. La tarde de este lunes será sepultado en el panteón municipal de Jojutla.

“En la voz de uno de quienes le sobrevivieron escuché: ‘Si Dios nos trae al mundo desnudos, sin ser dueños de nada ni de nadie, ¿por qué alguien puede ser dueño de la tierra o del agua y mandar sobre otros? Todos somos iguales a los ojos de Dios’”, se lee en el prólogo del libro Don Félix Serdán Nájera, zapatista de los de antes y de los de ahora.

Textos relacionados:
-.-

17/2/15

El poble tseltal treu la ràbia en defensa de la dignitat i l'autonomia

Un projecte a la regió de Palenque adreçat al sector turístic d'elit amenaça a les terres i vides del poble originari de Chiapas. Crònica de la recuperació de terres a San Sebastián Bachajón

Nova Seu Regional construida per les ejidataries de Bachajón. Irbin

Sílvia Abadía, Chiapas
Directa 15/02/2015

Onze de gener de 2015. Cinc de la matinada. L'obscuritat encara és còmplice de la sorpresa. Diversos camions recorren ràpidament les estretes carreteres que creuen les valls de l'ejido de Bachajón. Trenquen el silenci de la selva Lacandona, interrompen el cant dels galls en passar pels poblats. Escupen fum al mig del núvol gegant que uneix el cel i la terra al territori dels tseltals. L'ejido de Bachajón és un dels més grans de Chiapas i també de tot el país de Mèxic. El concepte ejido fa referència al sistema d'administració de terres comunals implantat després de la revolució mexicana a principis de segle. Un ejido és un conjunt de terres que pot sobrepassar les 250.000 hectàrees. La seva gestió varia, però legalment tots es regeixen per una assemblea on participen tots els ejidataris (habitants del territori amb títol, majoritàriament caps de família) i prenen decisions, un comissariat escollit per l'assemblea i un consell de control. L'ejido de Bachajón se subdivideix amb dos ejidos, San Sebastián i San Jerónimo. El primer d'aquests serà l'escenari de disputa entre la ràbia i la dignitat.
Els camions continuen creuant Bachajón d'una banda a l'altra durant quasi dues hores. Desenes de persones viatgen amuntegades a la caixa posterior de cada vehicle. Sostenen els seus cossos al ritme de cada corba. Aguanten l'expressió com si fos ahir, o com si fos demà. O com si no passés res especial. Les mirades diuen massa o massa poc. Parlen de molts anys de lluita enrere, de molts companys que estan lluny, en alguna presó a moltes corbes d'aquí. La cruesa de la realitat sol es mostra als pals de fusta tallada que porten a les mans. Mans grans i desgastades, com les dels camperols que es lleven cada dia a cuidar els cultius de cafè cada cop menys rendibles de la zona. Com les de les indígenes que cada matinada preparen tortillas a la llum del foc a terra. Les cares de cansament, de molts dies sense dormir, s'entreveuen sota els passamuntanyes.

La incertesa

La defensa de les terres d'aquesta població mil·lenària no ha estat una cosa fàcil des de l'arribada dels espanyols al segle XV. Han estat molts anys en què l'indígena no ha estat concebut d'altra forma que com un esclau per als terratinents. La revolució de principis de segle passat i la devolució de terres als originaris mai es van fer efectives a moltes de les zones de Chiapas. I l'aixecament de l'Exèrcit Zapatista de Liberació Nacional (EZLN), que va significar per gran part del camperolat la possibilitat de cultivar i autogestionar les seves pròpies terres, va suposar un canvi qualitatiu per a la vida i la dignitat de moltes tsetsals però en cap moment va abolir els conflictes amb el govern mexicà, els interessos privats de les grans empreses o les relacions de poder abusives dels polítics de partits.

Ningú sap que passarà. Algunes dones s'han acomiadat dels camions amb el silenci de la matinada. Amb el silenci han dit tot el que havien i el que no havien de dir. Li han demanat a déu que els torni a tots. I de manera inconscient, com cada segon de la seva vida fan, han assumit la seva condició d'indígenes. La condició de totes les seves avantpassades i totes les seves descendents. Elles pertanyen a la terra, perquè d'ella viuen i per això la defensen. No permetran que ningú, que cap govern ni que cap empresa externa trepitgi la seva forma de vida. Són molts els actors, entre els quals es troben els governs municipal, estatal i federal; empreses transnacionals i inclús grups paramilitars, que estan impulsant estratègies legals i il·legals per desenvolupar un megaprojecte d'infraestructura i serveis anomenat Centre Integralment Planejat (CIP) Palenque. Aquest projecte, presentat fa vuit anys, té la finalitat d'augmentar el sector turístic d'elit a la zona mitjançant la construcció d'hotels, un parc temàtic, un camp de golf, zones comercials i d'habitatge i un aeroport a la població de Palenque que es va inaugurar l'any passat. Així mateix, pretén construir una carretera entre San Cristóbal de las Casas i Palenque que afectaria almenys a set municipis. I a mesura que aquests projectes van avançant, els ejidataris van perdent part de les terres i amb elles, una forma de vida mil·lenària, la seva forma de vida. Per això, en silenci i sense llàgrimes, les dones més grans tornen a assumir la seva condició mentre els camions es perden entre la boira. I amb ells els seus pares, marits i els i les seves filles.

Recuperar posicions, mantenir la dignitat

A les sis i mitja els vehicles arriben al seu destí. I un altre cop, aquelles persones tranquil·les, aquelles que parlen poc i diuen molt, aquelles que tenen la pell del color de la terra, deixen de ser camperoles per ser lluitadores. Tot passa molt ràpid. Són moltes les petites figures que corren amb pals en l'aire i ampolles de vidre en direcció a l'encreuament de Agua Azul. Ara sí que criden, criden ràbia en llengua tseltal. I envolten l'únic camió de policia que hi ha i el fan fora. Fora el camió, els arbres comencen a caure i a creuar la carretera San Cristóbal-Palenque, la segona via d'entrada més important de l'Estat de Chiapas. Més de vuit barricades protegeixen una àrea d'uns cinc quilòmetres de llarg, i a l'epicentre, l'entrada de la petita carretera que condueix a les cascades d'Agua Azul.

Barricades a la carretera San Cristóbal-Palenque bloquejada pels ejidataris
Sílvia Abadía

No és casualitat que el bloqueig s'hagi situat allà. La lluita per aquest petit tros de terra es remunta a l'any 2009, quan els ejidataris de San Sebastián Bachajón adherits a la Sexta Declaració de la Selva Lacandona van prendre l'accés a les cascades d'Agua Azul. L'objectiu era lluitar contra els projectes ecoturístics. Un any i quatre mesos més tard, militants del Partit Revolucionari Institucional (PRI) amb la complicitat de la policia federal, estatal i l'exèrcit, van desallotjar i agredir a les persones que estaven gestionant la caseta de cobrament per entrar a les cascades. Durant dos anys, aquesta caseta va ser gestionada per la Comissió Nacional d'Àrees Naturals Protegides (CONANP), un dels bastions del ecoturisme governamental i per un president municipal que en cap moment va donar explicacions ni va reportar cap a on anaven els diners que d'allà s'hi treien. El 21 de desembre de l'any passat, els ejidataris de San Sebastián Bachajón van recuperar la zona de manera pacífica. El nou de gener, però, van ser desallotjats per la policia federal i l'estatal. Davant aquesta agressió, les indígenes tseltals ho tenien molt clar: La terra s'ha de defensar i recuperar, els drets de l'indígena no es poden posar en joc. És per això que van decidir bloquejar la carretera de més importància estratègica per al sector del turisme, un bloqueig permanent fins que la policia alliberés la caseta de cobrament.

Posar en joc la vida per lluitar contra la mort

La calma tensa s'apodera de l'aire que corre entre les palmeres lacandones. Totes saben que durarà poca estona. Mentrestant, l'escenari són centenars de joves i no tan joves sota mocadors i passamuntanyes negres. Algunes tallen amb navalla el pal que porten a la mà, d'altres es comuniquen per ràdio. I les de més enllà, continuen talant arbres per enfortir les barricades. De sobte crits. De sobte tothom comença a moure's un altre cop. Les mans dels camperols tornen a aixecar els pals i centenars de cames comencen a córrer en direcció a Ocosingo. En direcció a la primera barricada que ja està sent atacada per un camió de policia estatal. Des de lluny i durant un període de set minuts se senten crits, se senten trets. Les tseltals no s'ho pensen, veuen el camió de la policia i sense saber quants efectius trobaran a dintre corren cap a ell. Les indígenes són disparades per arma de foc i per tret de goma i dos d'ells són ferits per bala de goma. Les tseltals ja no tenen por. Ja han patit massa per tindre por al dolor o a la mort. Les tseltals no senten cap tipus d'emoció, quan empenyen als policies cap enrere, quan els hi llancen ampolles de vidre. No senten tampoc satisfacció quan després de vuit minuts d'atac aconsegueixen que la policia es retiri. Les tseltals simplement ho fan perquè ho han de fer. I si han de morir ho faran, com ja ho han fet tantes altres. Com ja va fer l'any 2012 Juan Vázquez Guzmán, coordinador i portaveu de zona dels adherits a la Sexta, quan va ser assassinat per defensar les terres de San Sebastián Bachajón. També Juan Carlos Gómez Silvano, coordinador, també, dels adherits, quan un any més tard va ser mort. Perquè la vida i la mort estan a l'aire. I sovint l'una depèn de l'altra.

També diuen que la vida és la natura, i que la mort és el capitalisme. Perquè ja han vist a moltes persones corrompudes pel poder dels diners. De fet, una de les estratègies utilitzades per assegurar el control territorial per part del govern és cooptar a les autoritats ejidals mitjançant el suborn, de forma que aquestes poden arribar a signar contractes de venda, de cessió o d'explotació a l'esquena de l'assemblea ejidal. Però la guerra de contra insurgència iniciada pel govern mexicà després de l'aixecament de l'EZLN també es tradueix amb programes d'ajudes econòmiques dirigits a les famílies. Ajudes econòmiques molt temptadores per les quals l'únic que tenen són els fruits de la terra. Per això una de les premisses bàsiques de les bases de suport de les zapatistes és el no acceptar ajudes estatals. Acceptar-les, implica dependre dels líders polítics que les donen. Acceptar-les és negar la capacitat de construcció d'autonomia.

El perill enxampat a l'aire fins avui dia

La calma tensa continua solcant les següents hores, i els següents dies, al ritme dels helicòpters que sobrevolen les cases de les famílies dels rebels, al pas dels falsos rumors que piquen l'orella dels pobladors no posicionats en el conflicte. La influència de partits com el PRI ha generat una fractura social molt forta dins de les comunitats mitjançant la cooptació de líders polítics que amb tractes de favor, suborns i regals, s'ha pogut construir una base social dins d'algunes comunitats dels municipis. Aquesta base social és l'últim graó de la cadena i en molts casos és la que conforma els grups paramilitars que acaben reprimint les comunitats en rebel·lia. L'any 2011 un grup de tseltals de Bachajón va desallotjar a les persones que en aquell moment estaven gestionant la caseta de pagament de les cascades d'Agua Azul. Aquest grup era simpatitzant del PRI i estava dirigit per Carmen Aguilar Gómez i Francisco Guzmán Jiménez, el comissariat oficial de San Sebastián Bachajón d'aleshores. L'endemà de l'atac l'any 2011, la policia federal, l'estatal i l'exèrcit es van encarregar que els rebels no tornessin a la zona. A més a més, van detenir a més d'un centenar de persones adherents a la Sexta Declaració de la Selva Lacandona. A més a més, tres d'elles van ser empresonades el passat 15 de setembre acusades d'assassinat.

Un mes després de l'inici d'aquesta crònica, els tseltals s'han estabilitzat construint una nova instal·lació que ha estat anomenada “Seu Regional”. Brigades internacionals i nacionals de drets humans han visitat la zona, donant suport i exercint certa pressió cap al govern municipal de Bachajón. Mitjans de contrainformació estan fent un seguiment continuat a la zona per tal de visibilitzar el conflicte tant a Mèxic com arreu el món. Però en un lloc de tan difícil accés, on les comunicacions es fan via ràdio, i on l'enemic està tan proper, el perill s'ha enxampat a l'aire com el verd a les palmeres. Les possibilitats de ser novament desallotjats, agredits, empresonats o assassinats pareixen tan probables com que plogui demà. El passat 31 de gener els rebels de Bachajón van denunciar que Alejandro Moreno Gómez, el comissari ejidal cooptat pel PRI, està organitzant a grups a Xanil i a Pamalà, dues comunitats del municipi, per intimidar als rebels mitjançant trets a les nits. Així mateix van afirmar que Francisco Demeza Hernández, el delegat de Chilon, municipi al qual pertany Bachajón, i Carlos Jiménez Trujillo, un diputat local, estan estudiant com desallotjar de la nova Seu Regional als ejidataris organitzats. Així mateix, el 5 de febrer van advertir públicament que aquestes mateixes persones havien llançat ordres de detenció arran la construcció de suposats delictes contra elles.

Cultivar per fer front al progrés, lluitar per salvaguardar la terra

Tornen a repetir-se les pautes. És així com l'estratègia de contrainsurgència es fa efectiva localment i queda després recolzada per l'engranatge de l'Estat. És així també com l'engranatge de l'Estat queda a disposició de l'estratègia del sistema capitalista neoliberal. El sistema del progrés, on amb nom del bé comú es disposa de la terra, de l'aire, dels cossos de les persones, de les idees. Ara fa 522 anys que les conqueridores van trepitjar la Nova Europa cercant quelcom més que terres, cercant or i diners, i van posar el primer maó a la construcció del sistema econòmic actual. Fa també una mica més de tres segles que l'humà va posar la veritat sobre la ciència positiva, anul·lant tots els coneixements que aquesta no podia avalar i donant pas a la possibilitat de calcular cada segon i cada centímetre, de preveure ofertes i demandes, i de convertir cada racó del món en un laboratori d'experimentació. Hi ha algunes, però, que no entenen altre sistema econòmic que no sigui el de cultivar. Que mesuren els mesos per la lluna i preveuen les collites per la pluja. I que en cas de dubte, li resen a la pachamama, la devesa que sempre els hi ha donat tot. Aquestes mateixes, estan tan segures que la humanitat pertany a la terra i no al revés, que donen la vida i la mort per poder cedir l'herència dels seus avantpassats a les noves generacions. Que cultiven per construir autonomia. Que lluiten per mantenir la dignitat.
-.-

16/2/15

De Chiapas a Kobanê: més que simples coincidències

Us oferim un article de Petar Stanchev, publicat originàriament a KurdishQuestion.com, sobre les semblances de l'autonomia en aquests dos territoris revolucionaris


Vilaweb 16/02/2015

La victòria recent del moviment kurd al cantó de Kobanê (Kurdistan occidental), on ha aconseguit de resistir un duríssim setge del grup Estat Islàmic des del setembre passat, ha estat notícia a tot el món i ha situat aquest territori autònom kurd al nord de Síria en el mapa. Però ben sovint les informacions no han anat més enllà de la superfície i han deixat de banda la complexa, completa i radical revolució que hi porten a terme els kurds, en molts sentits paral·lela a la dels zapatistes a Chiapas. Petar Stanchev en destacava les semblances en un article publicat fa poc al portal Kurdish Question i que us oferim tot seguit, a partir d'una traducció de la Cooperativa Integral Catalana.

De Chiapas a Rojava: més que simples coincidències

«'El poder per al poble' només es pot posar en pràctica quan el poder exercit per les elits socials es dissol en el poble.»
(Murray Bookchin, 'Post-Scarcity Anarchism')

La ciutat kurda de Kobanê, fins fa poc gran desconeguda, ha aconseguit d'atreure l'atenció de tot el món amb la seva gran resistència contra la invasió del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS) i convertir-se en un símbol internacional, comparat amb la defensa de Madrid i Stalingrad. El coratge i l'heroisme de les Unitats de Defensa del Poble i de les Unitats de Defensa de Dones (YPG i YPJ, respectivament) han rebut lloances d'un gran nombre de col·lectius i individus: anarquistes, esquerranistes, liberals i fins i tot persones de dretes han expressat simpatia i admiració pels homes i les dones de Kobanê en la seva batalla històrica contra allò que en general s'ha vist com el 'feixisme' d'Estat Islàmic. Els grans mitjans de comunicació s'han vist obligats a trencar el silenci sobre l'autonomia kurda arran dels nombrosos articles i notícies que s'han retransmès i s'han publicat de Kobanê, on sovint es descrivia la fortalesa i determinació dels lluitadors kurds… amb una certa dosi d'exotisme, és clar. No obstant això, aquesta atenció sovint ha estat selectiva i parcial: l'essència del projecte polític a Rojava (Kurdistan occidental) s'hi ha deixat de banda i els mitjans han preferit de presentar la resistència a Kobanê com una excepció estranya en el suposat barbarisme de l'Orient Mitjà. No és sorprenent, doncs, que l'estel roig i brillant de les banderes victorioses de les YPG/YPJ no sigui un símbol agradable als ulls dels poders occidentals i els seus mitjans. Els cantons autònoms de Rojava representen una solució autòctona als conflictes de l'Orient Mitjà i abasten la democràcia de base i els drets ètnics, socials i de sexe: i tot això rebutjant no sols el terror d'ISIS, sinó també la democràcia liberal i l'economia capitalista. Malgrat que Occident ha volgut mantenir el silenci sobre la qüestió, aquests fonaments ideològics són la clau per a entendre l'esperit de l'epopeia de Kobanê que ha fascinat el món, com ha explicat recentment l'activista i acadèmica kurda Dilar Dirik.

Mentre s'intensificaven les lluites a cada carrer i cantonada de la ciutat, Kobanê ha aconseguit de captivar la imaginació de l'esquerra, i especialment de l'esquerra llibertària, com a símbol de resistència i lluita, i no ha trigat a fer-se un lloc en el panteó de les batalles per la humanitat més emblemàtiques, com la defensa de Madrid contra els feixistes durant la dècada del 1930. No és casualitat que el grup marxista leninista turc MLKP, que s'ha unit a les YPG-YPJ al camp de batalla, hissés la bandera de la república espanyola sobre la ciutat enrunada el dia de l'alliberament definitiu i fes una crida a formar brigades internacionals, seguint l'exemple de la revolució espanyola. Allò que ha permès les comparacions amb la revolució espanyola no ha estat la lluita per Kobanê en si mateixa, sinó l'essència llibertària dels cantons de Rojava, la implantació de la democràcia directa de base i la participació de les dones i d'uns quants grups ètnics en el govern autònom. En molts articles s'esmentava breument una altra associació: la revolució a Rojava i el govern autònom s'ha comparat amb el moviment zapatista i l'autonomia del sud de Mèxic. La importància d'aquesta comparació podria ésser crucial per tal d'entendre el paradigma de la lluita revolucionària al Kurdistan i què significa per als qui creuen que hi ha un altre món possible.

El moviment zapatista és probablement un dels elements més simbòlics i influents de l'imaginari revolucionari al món després de la caiguda dels règims socialistes estatistes al final dels anys 1980 i el començament del 1990. L'1 de gener de 1994 al matí una força guerrillera desconeguda, composta per indígenes maies, va ocupar les principals poblacions de l'estat mexicà més meridional, Chiapas. L'operació militar fou duta a terme amb una gran lucidesa estratègica combinada amb l'ús d'internet, aleshores del tot innovador, per a difondre el missatge dels revolucionaris; així va ressonar a tot el món i va inspirar la solidaritat internacional i l'emergència del moviment antimundialització. Els zapatistes es van rebel·lar contra el capitalisme neoliberal i el genocidi social i cultural dels pobles indígenes a Mèxic. '¡Ya basta!' en va ésser el crit, que va néixer de la llarga nit de 'cinc-cents anys d'opressió', com deia la Primera Declaració de la Selva Lacandona. Els zapatistes es van aixecar en armes quan el capital mundial celebrava la 'fi de la història' i la idea d'una revolució social semblava un anacronisme romàntic que pertanyia al passat. L'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) va ésser expulsat de les ciutats després de dotze dies de lluita intensa amb l'exèrcit federal, però la profunda organització horitzontal a les comunitats indígenes no va poder ésser eliminada per cap intervenció militar o pel terror. El portaveu emmascarat de l'exèrcit rebel, el subcomandant Marcos, va qüestionar la noció d'avantguarda històrica oposant-la a una revolució des de sota, que no aspira a arribar al poder sinó a abolir-lo, i aquest concepte va esdevenir central per a la majoria de moviments anticapitalistes de massa, des de Seattle i Gènova fins a les ocupacions de les places Syntagma i Puerta del Sol, àdhuc el moviment Occupy novaiorquès.

Quines semblances hi ha amb la revolució a Rojava?

Del marxisme leninisme a l'autonomia: una trajectòria històrica compartida

Les arrels de l'autonomia democràtica a Rojava només es poden entendre a través de la història del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), l'organització que d'ençà que fou creada, el 1978, ha estat central en el moviment d'alliberament kurd. El PKK es va establir com a organització guerrillera marxista-leninista al nord del Kurdistan, part de l'estat turc, combinant les ideologies d'alliberament nacional i social. Va créixer fins a ésser una força guerrillera substancial sota el lideratge d'Abdullah Öcalan i va aconseguir de plantar cara al segon exèrcit més gran de l'OTAN en un conflicte que va costar la vida de més de quaranta mil persones. L'estat turc va desplaçar centenars de milers de persones i se sap que va utilitzar la tortura, els assassinats i la violació contra la població civil, però no va aconseguir de trencar la columna vertebral de la resistència kurda. Des del començament, el PKK va expandir la seva influència tant a Turquia com a les altres parts del Kurdistan. La força política que encapçala la revolució a Rojava, el Partit d'Unió Democràtica (PYD), hi és afiliat a través de la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), l'organització que aixopluga tot de grups revolucionaris i polítics que comparteixen les idees del PKK. La ideologia que uneix tots els grups civils i revolucionaris dins el KCK s'anomena 'confederalisme democràtic' i es basa en les idees de l'anarquista nord-americà Murray Bookchin, que defensava una societat no jeràrquica centrada en l'ecologia social, el municipalisme llibertari i la democràcia directa.

Encara que els zapatistes són famosos pel seu govern autònom i el rebuig de la noció d'avantguarda històrica, les arrels de la seva organització també es vinculaven al marxisme leninisme i, com en el cas del PKK, la idea d'autogovern i de revolució des de sota fou fruit d'una llarga evolució històrica. L'EZLN, el va fundar el 1983 un grup de guerrilles urbanes, predominantment marxistes leninistes, que van decidir de crear una cèl·lula revolucionària entre la població indígena a Chiapas, organitzar una força guerrillera i prendre el poder amb la guerra de guerrilles. Ben aviat van comprendre que els seus dogmes ideològics no es podien aplicar a les realitats indígenes i van començar a aprendre de les tradicions comunals de governança d'aquests pobles. Així va néixer el zapatisme, una fusió entre el marxisme i l'experiència i el coneixement de la població local que havia resistit primer la colonització espanyola i després mexicana.

Aquesta trajectòria ideològica compartida manifesta un tomb històric en la comprensió del procés revolucionari. La rebel·lió zapatista amb l'establiment de l'autonomia a Chiapas va representar un trencament respecte de l'estratègia de guerrilla tradicional, inspirada predominantment per la revolució cubana. Això va quedar encara més clar amb la carta que el portaveu de l'EZLN, el subcomandant Marcos, va escriure a l'organització d'alliberament basc ETA:


Ja no havia d'ésser l'avantguarda qui dirigís el poble; era el mateix poble qui construïa la revolució des de sota i la sostenia. Aquesta és la lògica cap a la qual el PKK ha anat canviant l'última dècada sota la influència de Murray Bookchin, i aquest canvi manifesta una evolució de l'organització de moviment per al poble a moviment del poble.

Cantons i 'caracoles': la llibertat aquí i ara

Probablement la semblança més important entre la revolució a Rojava i la de Chiapas és la reorganització social i política que té lloc als dos territoris i que es basa en la ideologia llibertària d'aquestes organitzacions.

L'autonomia zapatista en el format actual es va originar arran del fracàs de les negociacions de pau amb el govern mexicà, després de la revolta del 1994. Durant la negociació els rebels van demanar al govern que s'adherís als acords de San Andrés, que donaven als pobles indígenes el dret de l'autonomia, l'autodeterminació, l'educació, la justícia i l'organització política, basada en la seva tradició, com també el control comunal sobre la terra i els recursos de les zones que els pertanyen. El govern mai no va aplicar aquests acords i el 2001 el president Vicente Fox en va proposar una versió editada que fou votada al congrés, però que no va satisfer les demandes dels zapatistes i els altres grups de resistència. Tot plegat es va qualificar de 'traïció' i va comportar que l'EZLN declarés dos anys després la creació de cinc zones rebels, centrades en cinc 'caracoles' que servien de centres administratius. El nom 'caracoles' explicava prou bé el concepte de revolució dels zapatistes: 'Ho fem tot nosaltres mateix, anem aprenent amb el procés i avancem, a poc a poc, però avancem.' Els 'caracoles' inclouen tres nivells de govern autònom: comunitat, municipi i consells del bon govern. Els dos primers se centren en assemblees de base, mentre que els consells del bon govern s'elegeixen, però amb la intenció d'aconseguir que el màxim nombre de persones participi en el govern al llarg dels anys a través del principi de rotació. L'autonomia té el propi sistema educatiu, de sanitat i de justícia, com també cooperatives de producció de cafè, ramats, artesania, etc.

'Aprenem a mesura que cometem errors, no coneixíem l'autonomia ni sabíem que construiríem una cosa així. Però vam aprendre i millorar coses amb la lluita', em va explicar el guardià zapatista Armando quan vaig visitar el territori autònom mexicà al final del 2013. La llibertat només es podia practicar aquí i ara i la revolució era un procés de qüestionament continu del 'statu quo' i de construcció d'alternatives.

Efectivament, els cantons de Rojava s'assemblen a l'autonomia de Chiapas. Els va proclamar el partit dominant PYD el 2013 i funcionen a través d'assemblees populars i de consells democràtics. Les dones participen amb igualtat en la presa de decisions i són representades en tots els càrrecs elegits, que sempre es comparteixen entre un home i una dona. Tots els grups ètnics són representats al govern i a les seves institucions. La sanitat i l'educació també són garantides pel sistema del confederalisme democràtic i recentment ha obert la porta la primera universitat, l'Acadèmia Mesopotàmia, que es planteja de qüestionar l'estructura jeràrquica de l'educació i aportar una perspectiva diferent de l'aprenentatge.

Tal com en el cas dels zapatistes, la revolució a Rojava es projecta a si mateixa com a solució als problemes de tot el país, i no com una expressió de tendències separatistes. Aquest sistema genuïnament democràtic, com el va anomenar la delegació d'acadèmics d'Europa i d'Amèrica del Nord que va visitar Rojava recentment, apunta en la direcció d'un futur diferent per a l'Orient Mitjà, basat en la participació directa, l'emancipació de les dones i la pau entre ètnies.

Revolució de les dones

El gènere ha estat sempre una qüestió central de la revolució zapatista. La situació de les dones abans del creixement de l'organització i l'adopció de l'alliberament de les dones com a pilar de la lluita era marcada per l'explotació, la marginació, els matrimonis forçosos, la violència física i la discriminació. Per això Marcos va dir que el primer aixecament no va ésser el del 1994, sinó l'adopció de la Llei Revolucionària de Dones del 1993, que establia el marc per a la igualtat i la justícia de gènere i garantia els drets de l'autonomia personal, l'emancipació i la dignitat de les dones del territori rebel. Avui les dones participen en tots els nivells del govern i tenen les seves pròpies cooperatives i estructures econòmiques per a garantir la seva independència econòmica. Les dones formaven i encara formen una gran part dels rangs de la força guerrillera zapatista i ocupent alts càrrecs en el comandament. La victòria de San Cristóbal de las Casas, la ciutat més important que van capturar les tropes zapatistes durant la rebel·lió del 1994, també fou encapçalada per dones, especialment per la comandant Ramona, que també fou la primera zapatista enviada a Ciutat de Mèxic per a representar el moviment.

No és difícil de comparar la implicació en massa de dones indígenes en els rangs zapatistes a Chiapas amb la participació de les dones en la defensa de Kobanê i en les YPJ (Unitats de Defensa de Dones), ambdues descrites sovint de manera sensacionalista pels mitjans occidentals aquests últims mesos. No obstant això, la seva valentia i determinació en la guerra contra ISIS és fruit d'una llarga tradició de participació de les dones en la lluita armada per l'alliberament social al Kurdistan. Les dones han exercit un paper determinant al PKK i això va connectat indubtablement amb la importància del gènere en la lluita kurda. La revolució a Rojava posa un fort èmfasi en l'alliberament de les dones com a indispensable per al veritable alliberament de la societat. El marc teòric que desmunta el patriarcat al cor de la lluita és anomenat 'ginelogia', un concepte desenvolupat per Abdullah Öcalan. L'aplicació d'aquest concepte ha tingut com a resultat un enfortiment de les dones no vist en uns altres llocs, no sols en el context de l'Orient Mitjà sinó també en el context del feminisme occidental liberal. Les assemblees, estructures cooperatives i milícies de dones són el cor de la revolució, que es considera incompleta si no destrueix l'estructura patriarcal de la societat, un dels fonaments del capitalisme. Janet Biehl, escriptora i artista independent, va escriure després d'una visita recent a Rojava que les dones en la revolució kurda tenen el paper ideològic del proletariat en les revolucions del segle passat.

L'ecologia de la llibertat

'The Ecology of Freedom' és probablement l'obra més important de Bookchin i el seu concepte d'ecologia social, l'han adoptat els revolucionaris a Rojava. La seva idea que 'la mateixa noció de dominació de la natura per l'ésser humà és causada per la dominació real de l'ésser humà per l'ésser humà' enllaça el patriarcat, la destrucció ambiental i el capitalisme i assenyala que abolir-los és l'únic camí cap a una societat justa. Un enfocament holístic com aquest també fou implementat pels zapatistes. La sostenibilitat també ha estat un aspecte important a emfasitzar, especialment amb la creació dels 'caracoles' el 2003. El govern autònom ha intentat recuperar els coneixements ancestrals relacionats amb l'ús sostenible de la terra i combinar-los amb pràctiques agroecològiques. Aquesta lògica no sols és una qüestió de millorar les condicions de vida a les comunitats i d'evitar l'ús d'agroquímics: és un rebuig a la noció que l'agricultura industrial a escala gegant és superior a les formes 'primitives' amb què els pobles indígenes treballen la terra i, com a tal, és un poderós desafiament a la lògica del neoliberalisme.

El camí cap a l'autonomia: el nou paradigma revolucionari

Les semblances entre el sistema del confederalisme democràtic que es desenvolupa a l'oest del Kurdistan i l'autonomia a Chiapas van més enllà dels pocs punts que he remarcat en aquest article. Des dels eslògans com '¡Ya Basta!', adaptat al kurd com a 'Èdî bes e', fins a la democràcia de base, les estructures econòmiques comunals i la participació de les dones, el camí similar que han seguit el moviment kurd i el dels zapatistes ha posat de manifest un trencament decisiu amb la noció avantguardista del marxisme leninisme i un nou enfocament de la revolució, que ve des de sota i cerca la creació d'una societat lliure i no jeràrquica.

Encara que ambdós moviments han rebut crítiques d'elements sectaris de l'esquerra, el fet que els únics experiments de canvi social radical importants i amb èxit s'hagin originat en grups no occidentals, marginats i colonitzats és una bufetada als 'revolucionaris' dogmàtics blancs i privilegiats del nord global que, malgrat que amb prou feines han aconseguit de qüestionar l'opressió als seus propis països, tendeixen a creure que poden jutjar què és una revolució real i què no.

Les revolucions a Rojava i Chiapas són un exemple poderós per al món perquè posen de manifest l'enorme capacitat de l'organització de base i la importància dels llaços comunals com a oposició a l'atomització social capitalista. Finalment, però no per això menys important, Chiapas i Rojava haurien de fer que molta gent a l'esquerra, inclosos alguns anarquistes, es desfessin de la seva mentalitat colonial i del dogmatisme ideològic.

Un món sense jerarquia, dominació, capitalisme ni destrucció ambiental o, com diuen els zapatistes, un món on càpiguen molts mons, que sovint ha estat descrit com a 'utòpic' i 'no realista' pels mitjans i les estructures educatives i polítiques principals. No obstant això, aquest món no és un miratge del futur que ve als llibres, passa aquí i ara i els exemples dels zapatistes i els kurds són una potent arma per a tornar a encendre la nostra capacitat d'imaginar un canvi radical real en la societat, com també un model del qual aprendre en les nostres lluites. Els estels roigs que brillen sobre Chiapas i Rojava il·luminen el camí cap a l'alliberament i si haguéssim de resumir què aporten aquestes dues lluites en una paraula, seria clarament autonomia.

Petar Stanchev

-.-

15/2/15

Sin principios no hay ética política

Marcos Roitman Rosenmann
La Jornada 15/02/2015

La política se ha definido, genéricamente, como el arte de lo posible. No es posible negociar sin principios ni valores. Los actores políticos deben reconocerse, defender su proyecto, sea cual fuere su ideología. La política no es un juego que se resuelve en ganar, si para ello se renuncia a la conciencia ética. Sin principios la política acaba siendo un conjunto indeterminado de actos tendientes a justificar la indignidad. Baste recordar los acuerdos de San Andrés.

En España, el secretario general de Podemos, Pablo Iglesias, aludiendo a Izquierda Unida, sentenció: Se vive muy cómodo en el 12 por ciento, siendo un partido bisagra del PSOE, siendo fiel a tus principios y sabiendo que vas a ser minoritario. Que un político argumente la necesidad de renunciar a los principios y valores bajo el paraguas de ganar a toda costa es inquietante. La moraleja: no vale la pena mantener principios si pierdes.

Me parece que tal opinión –muy extendida en el ámbito deportivo: no importa jugar mal y ganar– nos sitúa en el mundo donde el quehacer político se reduce a gozar del poder por el poder. El EZLN lo aclara magistralmente: “En la historieta del poder, el problema de la relación entre la moral y la política es ocultado (o desplazado) por el de la relación entre política y éxito, y entre política y eficacia. Maquiavelo resucita en el argumento de que, en política, la moral superior es la eficacia y la eficacia se mide en cuotas de poder, es decir, en el acceso al poder (...) En consecuencia, ahora hay una ética de la ‘eficacia política’ que justifica los medios que sean necesarios para obtener resultados”.

Los principios y los valores marcan la diferencia. En lenguaje cotidiano, no todo puede adscribirse a lógica del poder o conseguir éxitos electorales. Los ejemplos no son pocos. Albert Einstein, por principios, renunció a la presidencia de Israel, ofrecida por los sionistas. Emile Zola –ese genio de la literatura– no claudicó y, a pesar de las presiones, escribió Yo acuso, dirigido al entonces presidente de Francia, desenmascarando el amaño de juicio contra el teniente Dreyfus, acusado de traición a la patria. Su actitud le valió el exilio. Sin embargo, descartó vender más libros y gozar de la fama a cambio de su silencio.

Salvador Allende tampoco renunció a sus principios ni aceptó chantajes a cambio de seguir en el gobierno. Fue fiel a la Unidad Popular. Mantuvo sus principios y defendió el programa político, muchas veces en contra de su partido, el socialista. Hoy la izquierda mundial lo reconoce como patrimonio universal. Vidas ejemplares donde figuran hombres y mujeres como Sócrates, Giordano Bruno, José Martí, Rosa Luxemburgo, Tina Modotti, Haydee Santamaría o García Lorca. Sin olvidarnos de la gente que lucha desde el anonimato poniendo como aval sus principios, conciencia y dignidad. Ellos son un valor agregado abajo y a la izquierda. No se puede renunciar a los principios izando la bandera del pragmatismo electoral, soslayando la memoria histórica, renegando de la conciencia política y abandonando los principios éticos en la lucha emancipadora de los pueblos por la democracia y la justicia social.

Los principios, así como los valores éticos del bien común, la justicia social y la dignidad, son irrenunciables. En América Latina, durante las dictaduras, hubo militares que no aceptaron la ordenanza de ley debida para violar los derechos humanos. Su actitud los enfrentó a sus compañeros de armas. Fueron repudiados, expulsados, perseguidos, torturados o asesinados. Pudieron guardar silencio, mirar hacia otro lado y conseguir un ascenso. Sin embargo, prefirieron no traicionar su conciencia. Seguro que tenían miedo, pero no fueron cobardes. Actuaron en consonancia. Sabían a lo que se enfrentaban. Vivir acorde con los principios no es fácil. Supone una crítica diaria de lo hecho.

¿Dónde situar, pues, la afirmación vivir en la comodidad de la oposición y los principios? El sitio adecuado es la mentira política. Federico II, rey de Prusia, convocó en 1778 a un concurso de ensayos bajo el título ¿Es conveniente engañar al pueblo? Sostenía que era necesario hacerlo en beneficio de la propia gente. Condorcet, rechazando tal afirmación, aunque sin ánimo de presentarse al concurso, respondió a tal felonía: Es imposible concluir un error a partir de una verdad sin haber razonado en falso; o bien que todo razonamiento falso presupone una proposición falsa. No será, pues, la verdad la que habrá conducido a un error funesto, sino una opinión falsa la que habrá conducido a una falsa conclusión. Por tanto, en política es mejor decir la verdad que mentir y engañar.

La política no se construye desde la mentira o las verdades a medias. Resulta contraproducente, aunque se obtengan réditos inmediatos. La democracia se fundamenta en conceptos éticos del bien común, justicia social y responsabilidad. Mantiene una relación unívoca entre lo que se dice y lo que se hace. ¿Acaso no demandamos a los partidos políticos que cumplan su programa? Vivir con principios, mantener la dignidad y no perderla por el camino no es tarea fácil. En eso consiste tener conciencia y levantar un programa emancipador. Otra cosa es justificar lo injustificable a cambio de un puñado de votos y del poder. Para ese camino no se necesitan alforjas.

-.-

1/2/15

Seminario Iguala y la violencia sistemática en México


Organizado por GRENS

Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, Catalunya

La desaparición de 43 estudiantes es el último eslabón de la violencia en México en los últimos años. El caso llama la atención porque durante décadas ese país, una importante economía emergente, fue un referente de estabilidad política. La corrupción y el narcotráfico no alcanzan a explicar la complejidad de una situación en la que intervienen otros factores. Desde una perspectiva histórica y estructural se analizará Guerrero en relación con otros contextos de violencia (Chiapas, Michoacán, Chihuahua) y con el conjunto del sistema político mexicano.

En este seminario, Alfonso Colorado (UPF) reflexionará sobre estos temas. Presentarán el acto el profesor Enric Ucelay (del GRENS - Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies) y Sonia Arribas (del CEMS - Grup de Recerca en Moviments Socials).

El acto se celebrará el dia martes 3 de enero de 2015 a las 16:00 en la UPF Campus Ciutadella, Sala de graus Albert Calsamiglia (aula 40.035), Edificio Roger de Llúria. Más información en: grens@upf.edu o centre.moviments@upf.edu y en nuestra web http://grens.weebly.com

-.- 

“Volem denunciar la política de fer negoci amb els territoris de les comunitats indígenes”

Rostros del Despojo, una campanya per denunciar la política de fer negoci amb els territoris de les comunitats indígenes a Mèxic es va presentar recentment a Barcelona. Parlem amb Marina Domènech, membre de la campanya 

Presentació del documental al Centre Social de Sant. Heura Molina

César Rojo
La Directa 31/01/2015

Centre Social de Sants, sis de la tarda del passat 25 de gener. Es presenta Rostros del Despojo, documental que forma part de la campanya del mateix nom, per denunciar les agressions i la despulla que pateixen els pobles indígenes de Mèxic. Per saber en què consisteix la campanya, hem conversat amb Marina Domènech, membre d’Adhesiva, Espai de Trobada i Acció, col·lectiu que va organitzar la presentació del documental.

De què es tracta la campanya Rostros del Despojo? 

Rostros del Despojo és una àmplia campanya que busca visibilitzar, denunciar i lluitar contra la mercantilització dels territoris i recursos naturals dels pobles originaris mexicans per part del govern mexicà i d’inversors nacionals i internacionals que provoquen l'espoli, la paramilitarització, una extrema violència i el desplaçament forçat de comunitats senceres, entre altres efectes. Ja sigui per la producció d'agrocombustibles, la concessió i explotació de projectes miners, les preses, la reactivació de plans d’infraestructura del projecte Mesoamèrica i l’impacte de la reforma energètica com a excusa pel saqueig territorial.

Aquests rostres són malauradament diversos i es troben en diferents punts històrics i geogràfics de Mèxic. No obstant això, la campanya agafa tres casos paradigmàtics de violacions als drets humans en comunitats indígenes de Chiapas.

Pots explicar-nos breument aquests tres casos? 

El primer cas es tracta d’una acció paramilitar que, juntament amb funcionaris del govern de Chiapas, va ocasionar la Massacre de Viejo Velasco el 13 de novembre de 2006. La conseqüència va ser sis execucions extrajudicials, dues desaparicions forçades, i el desplaçament forçat de 36 persones: vint homes, vuit dones, cinc nens i tres nenes.

El segon cas s’emmarca a la comunitat de Banavil, simpatitzants del moviment Zapatista van ser agredides per integrants del Partit Revolucionari Institucional (PRI) amb la complicitat de les autoritats municipals. La conseqüència va ser la desaparició forçada d’una persona i el desplaçament forçat de quatre famílies que romanen en situació de vulnerabilitat des del 4 de desembre de 2011. El documental Rostros del Espojo, que hem presentat aquí, està centrat en el cas de la comunitat de Banavil.

El tercer cas ocorre a la comunitat en la comunitat de Sant Marcos Avilés, davant l’agressió de partidistes del Partido Verde de México (PVM), Partido Acción Nacional (PAN) i Partido Revolucionario Institucional (PRI) que juntament amb el govern municipal mantenen un atac sistemàtic a la construcció del projecte d’autonomia de les Bases de Suport de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (BAEZLN). La conseqüència es va donar el 9 de setembre de 2010, amb el resultat de 170 persones desplaçades de manera forçada: 50 dones, 43 homes i 77 entre nenes i nens. Actualment estan desplaçades de les seves terres laborables.

L’eix vertebrador d’aquests tres casos, i de molts altres, és la política de fer negoci amb els territoris de les comunitats indígenes a qualsevol preu: provocant violacions als drets humans, detencions il·legals, desaparicions i desplaçaments forçats.

Qui impulsen aquesta campanya i com està organitzada? 

Aquesta campanya neix de la coordinació de diversos centres, associacions i grups de defensa dels drets humans, tant de Mèxic, com de Catalunya, l'Estat Espanyol, Alemanya i EUA. Tots els grups tenen en comú la mirada sobre la defensa i promoció dels drets de les comunitats indígenes, els seus territoris i la preocupació sobre la criminalització, fustigació i persecució a les persones que lluiten contra la mercantilització del territori de els pobles indígenes.

Uns d’aquests col·lectius que impulsen la campanya Rostros del Despojo és el Centro de Derechos Humanos Fray Bartolomé de las Casas (Frayba), en Chiapas, i l'Adhesiva, Espai de Trobada i Acció, que es troba a Barcelona, és on participo jo personalment.

Una de les bases d’aquesta campanya és la visibilització a través de vídeos, amb una crida a organitzar xerrades i explicar els casos i la campanya arreu del món. També mitjançant les xarxes socials i rostrosdeldespojo.org per a donar a conèixer i fer seguiment a la campanya.

Un altre pilar de la campanya, també en clau participativa, és la petició de firma, dirigida a les autoritats mexicanes i chiapaneques, contra el desposseïment, i concretament amb les demandes d’aturar els desplaçaments forçats, reparar el dany a les persones afectades garantint la seva seguretat i integritat física i psicològica, realitzar una investigació imparcial amb l’objectiu de sancionar les persones responsables físicament i intel·lectualment de les violacions als drets humans, i finalment assegurar que aquestes violacions no es repetiran.

En particular, quina repercussió s’espera tenir amb el documental? 

L'objectiu és que el documental tingui una àmplia repercussió en l'àmbit internacional. Que des de diferents espais i ciutats del món es pugui fer difusió de l'esquema del govern mexicà de desposseir a les comunitats indígenes de terra i recursos naturals. És per això que des de la campanya, es demana que arreu es promogui el passi del documental i s’expliqui la campanya.

Com a Adhesiva vosaltres organitzeu tallers per col·laborar com observadores de drets humans en comunitats indígenes (zapatistes) que estan sent despullats del seu territori. Ens pots comentar una mica sobre aquests tallers?

Des de l’estiu passat l'Adhesiva organitza formacions per a persones que vulguin participar de les Brigades d’Observació Internacional de Drets Humans a Chiapas a través del Frayba. Aquests tallers duren un dissabte sencer i volen donar informació actualitzada de la situació social i política a Mèxic i Chiapas, així com ensenyar les funcions i objectius d'una observadora de drets humans. Les BRICOS (Brigadas Civiles de Observación) representen un espai civil a les comunitats amenaçades per mantenir l’esperança, la justícia i la dignitat. La presència d'Observadores de Drets Humans, ajuda a testificar possibles vulneracions a aquests, rebaixen el clima de tensió a les comunitats afectades i suposen també un mitjà de difusió de la situació de moltes comunitats indígenes a Chiapas.

-.-

Partidos políticos, democracia y transparencia

Marcos Roitman Rosenmann
La Jornada 01/02/2015

La relación entre partidos políticos y democracia parece unívoca. La existencia de muchos se entiende como síntoma de buen funcionamiento democrático. Desde su axioma se extrae la siguiente premisa. La democracia es un juego entre partidos, su objetivo, disputar cargos públicos para gestionar fondos y controlar las decisiones que orientan el proceso económico-social al interior del capitalismo. Esta definición minimalista del papel de los partidos políticos y la democracia, como procedimiento electoral para elegir gestores, ha ganado terreno frente a la concepción de los partidos políticos como constructores de alternativas y defensores de la democracia, en tanto práctica plural de control y ejercicio social del poder, desde los principios del bien común, la dignidad y ética.

No todos los partidos son democráticos. El político como servidor del Estado, al margen de valores éticos, ideologías y principios, se ha extendido. Una nueva generación reclama el traspaso de poderes y se proyecta como la élite política del recambio y la regeneración. Se definen como jóvenes dotados de cualidades hasta ahora desconocidas. Se consideran elegidos dado sus conocimientos ¿aristócratas del saber? Currículum brillante, doctorados en universidades privadas, políglotas, emprendedores, expertos en redes sociales y el mundo digital. Se autodenominan la generación de los mejor formados de la historia. El poder les pertenece, se trasforman en adalides de la lucha contra la corrupción y practican la política de la transparencia. La reclaman para desnudar las prácticas de los considerados políticos de la guerra fría.

Chul-Han, uno de los filósofos más creativos de este siglo, apunta en su ensayo, Psicopolítica. Neoliberalismo y nuevas técnicas de poder, cual es el significado de reclamar transparencia en el mundo actual: La reivindicación de la transparencia presupone la posición de un espectador que se escandaliza. No es la reivindicación de un ciudadano con iniciativa, sino la de un espectador pasivo. La participación tiene lugar en forma de reclamación y queja. La sociedad de la transparencia, que está poblada de espectadores y consumidores, funda una democracia de espectadores.

La sociedad de la transparencia no tiene ningún color. Los colores no se admiten como ideologías, sino como opiniones exentas de ideología, carentes de consecuencias. Por eso se puede cambiar de opinión sin problemas. Un día digo, digo, al día siguiente digo Diego, y al tercero, ni digo, ni Diego, sino Pedro.

Desde la democracia digital de consumo por Twitter y Facebook se habla de generaciones amortizadas y desechables. Bajo este contexto surgen partidos políticos que huyen de cualquier vínculo con las derechas o las izquierdas. Sus nombres son ambiguos y gelatinosos. Suelen referenciar actitudes alusivas al esfuerzo individual, suma de voluntades. Hay que ser positivos. En la mayoría de los casos son partidos atrápalo todo. En España, Ciudadanos, Podemos, Unión Progreso y Democracia. La experiencia se reproduce en la mayoría de países. Tienen un punto de unión: su obsesión por la transparencia.

Sin embargo, la transparencia sólo es posible en un espacio despolitizado. Por ello son la cara amable del neoliberalismo de segunda generación, sustituyen a los partidos socialdemócratas y de centroderecha. Nada que ver con la coalición griega de izquierda radical, cuyas siglas son Syriza. Nuevamente, Byung Chul Han, en su obra La sociedad de la transparencia, apunta acerca de su significado en el neoliberalismo: Las cosas se hacen transparentes cuando abandonan cualquier negatividad, cuando se alisan y allana, cuando se insertan sin resistencia en el torrente liso del capital, la comunicación y la información. Las acciones se tornan transparentes cuando se hacen operacionales, cuando se someten a los procesos de cálculos, dirección y control. (...) Las cosas se vuelven transparentes cuando se despojan de su singularidad y se expresan completamente en la dimensión del precio. El dinero, que todo lo hace comparable con todo, suprime cualquier rasgo de lo inconmensurable, cualquier singularidad de las cosas. La sociedad de la transparencia es un infierno de lo igual. (...) La transparencia estabiliza y acelera el sistema por el hecho de que elimina lo otro o lo extraño. Esta coacción sistémica convierte a la sociedad de la transparencia en una sociedad uniformada. En eso consiste su rasgo totalitario.

Así, la trasparencia de la cual hacen gala, nada dice de la democracia. En su reivindicación no reclaman hacer transparente cómo, quiénes y cuántos participan en el proceso de toma de decisiones, la construcción de la agenda y la designación de cargos. Sólo reclaman la transparencia del dinero. ¿Cuánto gana un político?, ¿cuál es su estado de cuenta bancario?, ¿qué propiedades posee?, ¿dónde vacaciona?, ¿qué compra? Sin duda ello es necesario, pero insuficiente y nada significativo. La transparencia del dinero no hace la democracia ni genera una sociedad más libre y participativa, simplemente explota lo visible hasta convertir la transparencia del capital en una realidad obscena. Su posible éxito puede minar el futuro de un proyecto democrático real, afincado en la participación, la mediación, el diálogo, la negociación y la representación. Negando el conflicto desaparecen las contradicciones. Démosle la bienvenida.

-.-

30/1/15

Comunidad Candelaria El Alto denuncia hostigamiento militar



 Lunes 26 de Enero 2015
 
Comunidad Candelaria el Alto, Municipio de
Venustiano Carranza, Chiapas, México

Adherentes a la Sexta Declaración de la Selva Lacandona del EJÉRCITO ZAPATISTA DE LIBERACION NACIONAL  EZLN.

A las Jutas de Buen Gobierno de los 5 Caracoles
A lxs bases de apoyo zapatistas
A la sexta nacional e internacional
Al Congreso Nacional Indígena CNI
A los ONGS  Centros de Derechos Humanos
A los medios independientes  
A todas las Organizaciones no gubernamentales
A todo el pueblo de México y del Mundo

DENUNCIAMOS HOSTIGAMIENTO MILITAR
  
Por medio de este comunicado queremos decirles  que nuestra lucha y resistencia  ha permanecido y seguimos caminando, no hemos dado un paso atrás, ni siquiera lo hemos pensado, todo lo contrario hemos avanzado formando otras áreas de trabajo mejorando nuestra mesa directiva, participando en actividades convocadas por el CNI,  ahora somos más compañeras y compañeros de otras comunidades que se integraron en la lucha, porque ven que nuestra lucha es justa. Durante varios meses nos quedamos callados y no sacamos denuncia pública, estábamos en un proceso de dialogo, pero aquí estamos.

Denunciamos pues, que el pasado  16 de Enero del presente año el Ejército Mexicano, 18 militares en la parte de arriba del camión y tres militares dentro del camión, en total 21 militares iban a bordo del camión del Ejército Mexicano, se pararon enfrente de la Escuela Primaria Rafael Ramírez de la misma comunidad durante 20 minutos, a unos metros donde nos reunimos los adherentes, no sabemos el motivo de su presencia en nuestra comunidad, pero sí sabemos que es una estrategia del mal gobierno que hace para  intimidar a las familias y comunidades Organizadas que existen en esa región y que no sólo son nosotros, para nosotros esto no es normal porque durante mucho tiempo el ejército no ha tenido presencia en nuestras comunidades.

También queremos denunciar que el pasado 13  de enero de este año estratégicamente una candidata del Partido Verde Ecologista de México para presidente municipal de Venustiano Carranza, toma como centro nuestra comunidad, para un evento público, convocó a las diferentes comunidades para hacer su  política, haciendo creer a la gente que abra un cambio y dando regalitos como cubetas y jarras de plástico todo a cambio de los votos, como  grupo organizado de la Sexta tenemos claro que no habrá cambios que venga de ellos y ni de cualquier otro partido político. Todo lo contrario siempre traerá más pobreza y divisiones  en las  comunidades. Si quieren hacer campaña que lo hagan en otro lado.

No olvidamos que han pasado ya 4 meses de la desaparición de los normalistas de Ayotzinapa, los familiares exigen justicia y esclarecimiento  del paradero de    los 43  estudiantes  de la normal de Ayotzinapa queremos decirles padres y madres que su dolor es nuestro dolor y no están solos los pueblos que luchan resisten ante este sistema corrupto  siempre estaremos con ustedes  “POR QUE VIVOS SE LOS  LLEVARON,  VIVOS LOS QUEREMOS”

ATENTAMENTE

CANDELARIA EL ALTO, ADHEHERENTES A LA SEXTA DECLARACIÓN DE LA SELVA LANCANDONA, MUNICIPIO  DE VENUSTIANO CARRANZA CHIAPAS.

Municipio de Venustiano Carranza (http://www.e-local.gob.mx)
-.-